martes, 15 de noviembre de 2011

Situació Geogràfica



La majoria de budistes estan a Àsia encara que el país amb més concentració d'aquests és la Xina. La Xina es considera un país ateu però tot hi així conté varies religions. El budisme és la religió majoritària en els països següents:
·         Birmània
·         Bhutan
·         Cambodja
·         Xina
·         Corea del Sud
·         Japó
·         Mongòlia
·         Laos
·         Singapur
·         Sri Lanka
·         Tailàndia
·         Taiwan
·         Vietnam
En altres països el budisme es presenta com a una religió secundària com a: Rússia, Índia, Nepal, Indonèsia i Malàisia.
Història:
El budisme es va desencadenar a partir de les ensenyances difoses pel seu fundador Siddhartha Gautama, al voltant del segle V a.C. al nord-oest d’índia. Va predominar durant el segle III a.C., segle en el qual l’emperador indi Asoka va fer-la religió oficial. Al segle XIII havia arribat gairebé a l’extinció completa de l’índia, però es va propagar a gairebé tot el continent asiàtic.
El budisme ha ajudat en la difusió de la llengua i la de valors humans i universalistes. Es per tant, una filosofia important per Àsia. Des de el segle passat s’ha expandit també per la resta del món. Al caràcter d’una divinitat de caràcter salvífic y universalista, ha set descrita també com a fenomen filosòfic.
El budisme es una de les grans religions amb més seguidors del món, conté una gran varietat d’escoles, doctrines i pràctiques que històricament s’han classificat en budisme Mahāyāna i Vajrayāna.

El fundador

Hi ha creences històriques i científiques de l’existència Buda Gautama, col·loquialment dit Siddharta Gautama i conegut desprès com a Śākyamuni o Tathāgata. Es sap que prevenia de la segona casta hindú, la kṣatriya, composta de guerrers i nobles.
La vida i les ensenyances de Gautama es van transmetre de manera oral fins la primera recopilació escrita del budisme,anomenada el Canon Pāḷi, on els fets de la seva vida apareixen de manera dispersa. Però no existirà una recopilació biogràfica completa fins bastants segles després, essent la més reconeguda.
Els relats sobre la vida de Siddhārtha estan barrejats amb mites, llegendes i simbolisme. Més enllà del simple interès biogràfic, les històries són vistes com una guia pels seguidors de la seva vida. A més de la recopilació sobre la seva vida com Siddhārtha, existeixen també relats sobre les seves vides prèvies anomenades jatakas. En aquests relats,Buda apareix com un bodhisattva; algú que travessa obstacles a través de varies vides al camí a el nirvana.
Segons la tradició, les tres misèries van ser una de les primeres contemplacions de siddhartha. Tot i les precaucions del seu pare, va arribar a sortir del palau en tres ocasions de la seva vida, que va veure per primera vegada a la seva vida una persona vella, un malalt i un cadàver.
Als 29 anys, després de contemplar les tres misèries va decidir iniciar una recerca, va decidir iniciar una recerca personal per investigar el problema del patiment. Aquets gran decisió se l’anomena la Gran Renuncia. Es va unir al moviment hindú dels sramanas (‘vagabunds religiosos mendicants’), renunciant a tots els seus béns, herència i a la seva posició social, per seguir les pràctiques religioses.



La Doctrina

La doctrina es resumeix en el primer sermó que va fer Buda al parc de les gaseles de Benarés. Es basa en les Quatre Nobles Veritats:

1. Tot és dolor i patiment. Néixer, créixer, deteriorar-se i morir. Totes les etapes de la vida comporten patiment i dolor.

2. L'origen del patiment és el desig o la recerca de coses, bones o dolentes, volgudes de manera equivocada: les persones assignem a les coses i a les altres persones un valor que, segons Buda, no tenen. No ser conscient d'aquesta veritat, comporta dolor i patiment etern. Enganxar-nos a les coses i a les persones provoca patiment de perdre-les mentre hi són, i dolor quan ja no hi són.

3. El patiment i dolor es poden extingir d'arrel. El desarrelament del desig porta la destrucció del patiment i el dolor: val a dir que, quan en el budisme es parla de desig i dolor, no es parla del mateix que a Occident. Quan al budisme es parla de desig es refereix a l'impuls que porta les persones a actuar com si l'únic important fossin elles mateixes. Només qui és capaç de dur a terme aquesta noble veritat pot sentir-se en pau amb si mateix i amb les altres persones.
Les Quatre Nobles Veritats:
Les Quatre Nobles Veritats són les normes fonamentals del budisme que va deixar Siddharta Gautama. Després de la seva il·luminació, el Buda històric va anar al nord de l'Índia, a trobar els seus antics mestres, els cinc ascetes, que ara serien els seus primers deixebles, i el primer ensenyament que els va dispensar després d'abandonar el samsara van ser les Quatre Nobles Veritats:

  1. Dukkha: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
  2. Samudaya: l'origen del sofriment es troba en l'afany de viure, en el desig d'actuació, de plaer, de possessió.
  3. Nirodha: el sofriment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
  4. Noble Camí Òctuple: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s'apropa a la il·luminació.

Llibres sagrats

A diferència de altres religions, el budisme no te un llibre sagrat com la Bíblia, l'Alcorà... Això es degut a que Buda, no escrivia res, sinó que la majoria de festes, ensenyaments, memoritzats es feien oralment.

Les primeres escriptures budistes es van inscriure poc després de l'any 43dC. Es van escriure en llengua pali i es van convertir en la base del budisme theravada. Se'ls van donar el nom de tripitaka "tres castells", perquè havien dividit els testos en tres categories diferents i s'havien desat en cistells. Contenen les regles monàstiques i de diciplina, informació sobre la fundació i història dels primers monestir budistes, els sermons i històries de Buda i informació sobre els seus primers deixebles i les seves primeres deixebles i comentaris sobre els ensenyaments del budisme.

També conten Theripatha, que són cançons de devoció de les primeres monges budistes. És la col·lecció de poesia sagrada més antiga del món.

El budisme mahaiana (la branca budista més nombrosa) va col·leccionar els seus escrits en sànscrit, dividits d'igual manera que el Tripitaka i amb alguns dels mateixos treballs que aquest. També conté doctrines que el Buda va revelar exclusivament als seus seguidors/es més avançats espiritualment. Aquesta col·lecció es coneix amb el nom de Tripikata.

En el Tripikata si troben jatakes, que són històries en les quals Buda parla de les seves vides anteriors. Utilitzava aquestes històries per explicar la seva doctrina de manera senzilla.

Una de les escriptures budistes que ha tingut més difusió que el Dhammapada, que significa camí de la rectitud. És una font de saviesa per a totes les persones.
Buda no va deixar res escrit, són els seus deixebles els quals transmeten de forma oral els seus ensenyaments fins que decideixen recopilar-les en forma escrita. Hi ha llibres sagrats comuns a les dues grans branques del budisme com és el "SERMÓ DE BENARÉS" que és un dels 27 dels 30 discursos extensos del "DIGHANIKAYA" (escrit en llengua pali usat pels Theravada) i "DIRGHAGAMA" (escrit en sànscrit per als Mahayana).
Els llibres acceptats per tots es coneixen pel nom de "TU-PITAKA" (els Tres Cistells, atès que al escriure-les els seus deixebles les anaven classificant ficant-les en tres cistells, tres col·leccions):
·         Vinaya-pikata (col·lecció de la disciplina) prescripcions relatives a la disciplina de la comunitat de monjos i a la vida de Buda.
·         Sutta-pitaka (col·lecció de paraules) són els ensenyaments de Budha (Para els Mahayanas, en sànscrit, són els SUTRAS.) Consta de cinc 'Nikaya':
·         El Digha-nikaya, discursos extensos (Dirgha, en sànscrit).
·         EL Majjhima-nikaya, Discursos mitjos i breus.
·         EL Samuyutta-nikaya, Discursos de Budha.
·         EL Anguttara-nikaya, altres discursos.
·         EL KHDDAKA-NIKAYA. O col·lecció de llibres breus (format per el Dhammapada, l'Iti-vuttaka, l'Udana i el Tataka).
·         Abhidamma-pitaka (Cistella de la dogmàtica) la qual sistematitza els conceptes i idees propies de la doctrina. Són, bàsicament, de caràcter filosòfic i especulatiu. En elles es parla d'altres lleis a part de la llei del Kamma (Karma), es diu que hi ha cinc lleis naturals: La del Kamma, les lleis físiques, les psicològiques, les atmosfèriques i les biològiques. Els seus textos principals:
DIRGHAGAMA     DIGHANIKAYA   



                                                                                                             






Branques del Budisme


  • Mahaiana: (que es pot traduir com el gran vehicle) és una de les tres principals branques del budisme. Algunes de les àrees en les quals es practica són Xina, Tibet, Japó, Corea, Vietnam, i Taiwan. Del Mahaiana es va desenvolupar el Vajrayana esotèric que afirma combinar totes les escoles prèvies.
- Orígens: Es creu que el budisme Mahaiana va començar al voltant del segle I de la Era Comuna en el sud de la Índia. El desenvolupament va ser un procés lent i gradual. El Mahaiana no era una escola rival. Els Monjos Mahaiana fins i tot podien viure sense discòrdia en el mateix monestir amb monjos d'altres escoles, sempre que sostinguessin el mateix codi, encara que es creu que monjos no Mahaiana van poder haver-se pres amb una mica de burla les creences i pràctiques privades dels seus germans Mahaiana.
- Diferenciació: el Mahaiana reconeix en l'ensenyament del propi Buda més un mètode que una doctrina; un mètode similar al mètode científic, en el sentit que indaga per descobrir la veritat, sense prejudicis i amb total llibertat per criticar o posar en dubte ensenyaments o teories del passat. En altres paraules, la qual cosa el Mahaiana ensenya pot verificar-se d'una forma essencialment idèntica a com es confirma la validesa de les teories científiques.
- Escriptures: Les escriptures Mahaiana van ser fixades per escrit al segle I de la Era Comuna. Alguns d'elles, tals com els sutres de La Perfecció de la Saviesa, es presenten com a sermons reals de Buda que haurien estat ocults. Segons algunes fonts, aquests sermons van ser passats per tradició oral com altres sutres, però altres fonts afirmen que van ser ocultats i després revelats diversos segles més endavant per una via mitològica. A més de sutres, alguns textos Mahaiana són essencialment comentaris.



·         Theravada: És una de les divuit (o vint) escoles Nikaya que van formar el budisme original. És l'escola més antiga del budisme, és relativament conservadora i la més propera al budisme primerenc, per la qual cosa es podria considerar dins de l'ortodòxia. El nom Theravada significa: ensenyament dels antics o ancians. 
- Orígens: Aquestes van ser desenvolupades en la Índia durant els segles subseqüents a la mort del Buda. Aquesta branca és avui la religió predominant en alguns països del sud-est asiàtic, com Cambodja, Laos, Myanmar, Tailàndia i Sri Lanka.
- Diferència: Basen la seva tradició en l'anomenat Cànon Pali, compendio on es van transcriure els discursos que el Buda va donar al llarg de la seva vida després de la il·luminació. No obstant això, no és aquesta la principal característica de l'escola Theravada, atès que en totes les tradicions espirituals, les diverses variants s'adjudiquessin la preservació de la doctrina original. Com apunta l'historiador Richard Gombrich "En termes doctrinals els theravada aclareixen que ells són vibhajja-vadin, és a dir 'analistes' que es complauen a classificar els estats psicològics".

- Escriptures: La literatura sagrada budista theravada va ser la primera coneguda en occident. Mitjançant traduccions fetes al segle XIX, estant actualment completada a l'idioma anglès i en curs de ser-ho en altres idiomes. Al món acadèmic occidental l'estudi del budisme theravada i del llenguatge pali és preeminent universitari i el millor estudiat.
                 

·         Budisme Tàntric: El tantra o tantrisme és qualsevol de les variades tradicions esotèriques basades en les religions de l'Índia que, en comptes d'ensenyar que a fi d'assolir la realització espiritual és necessari apartar-se dels estímuls que activen el desig, ensenyen a utilitzar el desig transformant-lo com a sender cap a la realització. El 'tantra' és una de les tendències en l'hinduisme contemporani i constitueix la pràctica principal a totes les escoles del budisme tibetà.
- Orígens: El tantra en les seves variades formes el trobem a països com Bhutan, Corea, Xina, Índia, Indonèsia, Japó, Mongòlia, Nepal, i Tibet. Segons algunes fonts, aquesta doctrina es basa en un conjunt d'escrits anomenats 'Tantra' que -segons una tradició- van aparèixer aproximadament en el segle VI a.C. de la mà de Buda. Tanmateix, l'escola Ñingmapa de budisme tibetà, encara que afirma que els tantres provenen del Buda, assenyala que els mateixos no van arribar al nostre món de la mà del nirmanakaya Shakyamuni, sinó de mahasiddhas posteriors que els van rebre del dharmakaya a través del sambhogakaya (de manera que provenen del Buda en la mesura que el dharmakaya i el sambhogakaya són dos dels "cossos" del Buda en quan Budeidad).
- Diferenciació: En el budisme, el tantrisme es coneix com «la via ràpida» o «el vehicle del resultat», ja que un practicant de 'tantra' aprèn a parlar, sentir i conduir-se com si ja fos un Buda que va assolir la il·luminació. Aquest enfocament és radicalment diferent de la resta dels camins del ioga. L'objectiu del 'tantra' és la reintegració de l'individu en la pura consciència primordial (que en l'hinduisme seria Shivá, la font original). Per assolir aquest objectiu és necessari recórrer, en sentit invers, el sender de la manifestació. I en la mateixa tradició akti, l'energia és el vehicle mitjançant el que la consciència individual s'uneix amb la consciència pura o divinitat. El final del camí de tornada és conegut com el despertar, un estat de «super- consciència».
- Escriptures: Els textos que recullen els ensenyaments del 'tantra' (anomenats Tantres) estan escrits en clau simbòlica, en forma de poemes, cosa que dificulta la seva comprensió sense l'ajuda adequada. En l'hinduisme, sovint són redactats com un diàleg en el qual el déu Shivá respon a les preguntes de la seva esposa Dev en els papers de mestre i deixeble. En l'esmentada tradició habitualment estan estructurats en quatre apartats:
·         jñana ('coneixement')
·         yoga ('pràctica')
·         kriya ('acció')
·         charya ('conducta,culte')

                 

Llocs Sagrats

La stupa



És una construcció típica de l’arquitectura religiosa budista.
El stupa consta bàsicament d’una mitja cúpula sobre un tambor cilíndric. Per sobre la cúpula es pot alçar una massa quadrada. És el monument funerari més antic del budisme. El seu origen es deu que antigament s'aixecaba un túnel sobre la tomba de una persona important. Simbolitza la volta del cel que gira al voltant del món. Les ombreles signifiquen el poder de buda i la seva doctrina.



La pagoda




És una construcció religiosa en forma de torre, generalment de pedra, de fusta, com al Japó.
Pot ser circular, però té una base quadrada o poligonal sobre la qual comença a construir o aixecar l’edifici. El centre de la torre s’alça gran columna que constitueix l’ànima de la construcció i simbolitza, com el cas del stupa, l’eix que uneix el centre de la terra amb el cel. En la pagoda es conserven relíquies de Buda, com restes del seu cos o instruments. Tot en conjunt simbolitza el cosmos format de matèria bruta i inerta animada per l'esperit vital que aporten les relíquies sagrades que conté.

martes, 18 de octubre de 2011

La Doctrina Hinduista

·   Dues grans escoles:
A l’oceà filosoficoreligiós de l’Índia se solen distingir dos grans grups d’escoles, les ortodoxes i les heterodoxes. Podem dir que les primeres són aquells que accepten l’autoritat de Veda, mentre que les segones no la reconeixen. La part heterodoxa es pot separar en tres sistemes: el carvaka, els jainisme i el budisme. En canvi la part ortodoxa es pot dividir en sis parts: el nyaya, el vaisesika, el sankhya, el ioga, el mimamsa i el vedanta. Totes les seves parts dels dos sistemes tenen una escola propia.
La doctrina més important és la distinció entre l’esperit i la matèria, aquesta distinció ve marcada per la consciència (caitania). D’altre banda la figura espiritual és la naturalesa, alguns l’anomenen Déu d’altres experiència absoluta. Totes les coses finites depenen de aquesta figura espiritual i que es descriuen com a veritat, bellesa i divinitat.
·   La roda del destí i la recta conducte:

A l’hinduisme arribar a la fi és poder alliberar-se del cicle de renaixement (samsara). La llei del Karma és la que diu que tota acció té una reacció. L’acceptació de la mort fa que un hindú l’accepti no li tingui por ja que és el que li correspon, el seu destí. Per aconseguir el total has de conèixer la teva autèntica naturalesa i aprendre abandonar el món en que estàs lligat.










·   El “dharma” és essencial:
La religió ha de poder transformar la vida de les persones, ha d’ajudar-les a entendre la seva naturalesa, que és l’ocupació eterna de l’ésser vivent, el dharma. El que més compte és la conducte: acceptar i observar l’estil hindú de cultura i vida. D’acord amb el sistema del dharma es diferencien quatre grups socials: els bramans, els guerrers, els mercaders-banquers i els servents. Mentre vivim, el comportament correcte ens ha de portar a entendre la veritat o sigui ànimes espirituals.






·   El karma i la transmigració de l’ànima
El karma o acció és un dogma central de la religió hindú. Representa, l’activitat que fa l’ànima al món material metre roman el seu vehicle transitori, el cos. I implica que tota acció humana tindrà una reacció lògica. Depenen de com sigui tal acció en una vida es renaixerà en unes condicions o en altres a la següent. El missatge doctrinal és que cadascú cal que responsabilitzi dels seus actes, perquè deixen empremta i després poden passar factura. Si una persona es llença al buit, el més probable és que quan arribi a terra es mati. Però la mort en aquest cas no és un càstig sinó la conseqüència d’un acte, l’afecte d’una causa.




Un altre concepte és jiva, l’ànima espiritual immutable i immortal, “allò que realment som” el cos i la ment són aspectes que merament materials i efímers. L’anima, en canvi, consta de tres elements superiors: eternitat, coneixement i felicitat. A l’hinduisme és parla de cinc revestiments de l’anima. Tots junts conformen el que es coneix com “ la llar empírica de l’ànima”. Condicionada per aquests revestiments, l’ànima esdevé subjecte de l’experiència i del gaudiment. Un qüestió principal és que l’ànima no neix amb el cos ni tampoc mort amb aquest. Emigra d’una vida a una altre perquè es troba condicionada per la ignorància i pel mitjà que li permet migrar, “ cos subtil”. ‘ànima generalment adoptarà un nou cos després d’un temps i retornarà a la Terra com una “relíquia” de karma que afecte i determina la condició precisa del naixement. En el cas que assoleixi finalment l’alliberament, acabarà amb els vincles del karma i defugirà la necessitat de renéixer. Qui assoleix l’alliberament ja no experimenta cap desig, cap patiment. A les doctrines es considera que la persona alliberada bé roman passiva, sense coneixement ni voluntat o bé, dins un altre ventall filosòfic, resta unida a Déu en diferents graus.

 








·   Els 'mantra' i l'adoració
Les pràctiques i les cerimònies religioses en la forma de vida hinduista són, privades o públiques (els mantra i la puja o adoració).
Els mantra són formes sagrades que el religiós ha de conèixer i recitar. La seva força resideix en com és pronuncia i en la concentració mantinguda. Un exemple de mantra seria l'Om.
L'adoració o puja és una part de les pregàries, per aquesta part són necessàries les purificacions exteriors i interiors. Hi han adoracions de tots tipus, com per exemple la domèstica la qual s'ha de ficar la mà dreta sobre una flama. La puja sovint va acompanyada per cants. A l'índia, els fidels van el temple, que és el moment més important de la puja.